 |
|
M.C. Vostè va ser alumne del taller de narrativa d'Augusto Monterroso. ¿Va
ser ell qui li va encomanar l'atracció pel conte?
J.V. El conte és el gènere que més m'interessa perquè és el més
exigent dels escrits en prosa. Al taller de Monterroso, quan algú li deia que
estava escrivint una novel·la molt llarga, ell acostumava a comentar de forma
irònica: "T'estàs entrenant per escriure contes". Considerava que
l'exercici de maratonià en la narrativa podia ser bo per arribar a la concisió
que requereix el conte. Aquest taller tenia lloc a la biblioteca d'Alfonso
Reyes, que era un recinte de dimensions borgianes i s'hi arribava per concurs.
Hi aspiràvem centenars de contistes i Monterroso n'escollia tres perquè
estiguessin amb ell durant un any.
M.C. I vostè va ser un dels elegits...
J.V. Allò tenia alguna cosa de secta. Des de la forma de convocatòria hi
havia alguna cosa que tenia a veure amb el rigor d'una secta, amb el ritu
d'iniciació que s'ha de fer per merèixer els beneficis del mestre. Un cop al
taller, ens inculcava la severitat estilística del conte. Qualsevol paraula
sobrera pot desestabilitzar el relat, cosa que no passa amb la novel·la. La
novel·la té moltes zones de tràmit, on els personatges poden somiar o
divagar. Són zones que van conformant un tapís molt semblant al de la vida i
que inclouen elements com el caos o l'arbitrarietat.
M.C. Per tant, un conte s'escriu pensant en un futur llibre?
J.V. Jo no crec que el llibre de contes hagi de ser com un calaix de sastre,
on hi ha retalls de roba que han arribat de llocs diferents. Ha de tenir un cert
to unitari. Si té deu relats, has de començar-lo i acabar-lo deu cops,
construir deu mons únics, però, al mateix temps, amb una certa poètica de
conjunt, una unitat estilística que justifiqui que es tracta d'un volum. A La
casa pierde, el més difícil va ser aconseguir una unitat d'atmosferes. Per
això vaig trigar dotze anys a fer-lo, no pas perquè jo sigui especialment
rigorós. Per un costat, sóc un autor dispers que escriu gèneres diferents i,
per l'altre, em va costar de veritat trobar una tessitura homogènia.
M.C. Un dels elements d'aquesta unitat és que cada relat és una història
que passa més aviat dintre dels personatges i no pas fora. Són històries que
es formen al cap dels personatges.
J.V. El més suggerent i, alhora, el més difícil de la literatura és
aconseguir plantejar situacions en què els personatges sentin que alguna cosa
els afecta de manera molt profunda, però sense fer intervenir cap element
sobrenatural ni cap gran catàstrofe. Gairebé tots els personatges de La
casa pierde entren als diferents mons amb una sensació de domini i de
control. Es troben en un entorn que els resulta habitual, és l'univers que els
consta i que dominen. Però, de sobte, sense que intervingui cap element
espectacular, hi ha una petita fissura que els porta a enfrontar-se amb ells
mateixos: amb una situació de pèrdua, de caiguda... amb un conflicte. Moltes
vegades aquesta fissura prové de la percepció que tenen de l'entorn. M'agrada
explicar relats en dues intensitats. D'una banda, les accions com a tals, i, de
l'altra, com es perceben en la ment dels protagonistes.
M.C. ¿Per què va triar el títol del relat 'La casa pierde' per donar títol
al volum complet?
J.V. Té a veure amb el fet que un dels fils conductors del llibre és
l'atzar. Per exemple, al relat El domingo de Canela, que està ubicat a
l'hipòdrom, els personatges aposten per un cavall que es diu Canela i que
guanya la setena cursa. Aparentement, és un dia de triomf, però, al relat, el
triomf es converteix en una derrota privada per als protagonistes. Hi ha altres
relats ubicats al món del futbol, de la boxa... Esports on l'atzar i el joc és
determinant en la conducta. La casa pierde es una història que es
dirimeix en un joc de cartes. A tots els relats, l'atzar opera com un element
articulador dels personatges i les nocions de triomf i de fracàs reverteixen el
seu sentit. No està gens clar el moment en què l'èxit o el fracàs ho són de
veritat. Més aviat, els que tenen èxit estan fracassant de manera secreta i a
la inversa. En altres contes, tot i que aquest paper del joc no és tan evident,
les relacions dels personatges també estan determinades per circumstàncies
similars. M'interessa tractar aquest tema i el títol fa referència a una frase
ben coneguda dels casinos. D'altra banda, també m'agrada trobar un sentit ocult
en les frases fetes que, de vegades, és, fins i tot, més literal.
M.C. ¿Tots els protagonistes havien de ser masculins per força? Les dones
acostumen a aparèixer com a elements distorsionadors.
J.V. Volia fer un llibre amb històries d'homes sols i, alhora, molt
vinculats a les dones, però sense que elles hi estiguessin presents del tot.
Les dones són figures anhelades, evocades, somiades, malenteses, desitjades,
temudes... Al voltant d'aquestes evocacions, els personatges masculins actuen.
Una de les coses més suggeridores en la literatura és la possibilitat de
treballar amb figures que, tot i que estan absents, determinen la trama. Moltes
vegades, actuem en funció del que volem que una altra persona sàpiga de
nosaltres. Al llibre, les dones orbiten les trames, molts cops les decideixen de
manera secreta, però hi apareixen molt poc. Volia fer relats d'homes sols perquè
crec que hi ha una línia de tensió molt peculiar en les històries on hi ha
una soledat de gènere, on l'home desitja de manera desesperada una figura que
no està present. Però això no és nou, ja ho va fer Hemingway a Hombre y
mujeres i, al revés, Pavese a Entre mujeres solas.
M.C. ¿Podria haver fet el mateix amb protagonistes femenines?
J.V. Les dones em semblen molt més interessants perquè, encara que no
estiguin presents, poden determinar molt més la vida dels homes. Crec que els
homes estan molt més determinats per les seves accions; en canvi, les dones, ho
estan més per la consciència, per les empremtes sentimentals. M'hauria costat
molt fer el llibre amb dones. Les dones són tan interessants que, fins i tot
quan estan absents, determinen molt més la vida dels personatges masculins.
M.C. Els relats es van succeint en veus diferents. ¿Què li fa situar-se en
una o altra perspectiva en cada cas?
J.V. Aquesta és una de les qüestions més difícils de decidir. La primera
persona dóna una familiaritat enganyosa. Moltes vegades, hi recorrem perquè
ens sentim molt lluny de la nostra història i volem crear la il·lusió de
proximitat. La primera persona és ideal per als relats on el protagonista està
molt compromès amb el material. Per exemple, el primer relat del llibre és la
història d'un boxejador explicada pel seu millor amic de la infància, un
cronista de boxa que s'ha convertit en el testimoni de tota la seva vida. El
narrador té el punt d'agressivitat i d'enveja de qui sempre ha estat observant
i, de sobte, vol intervenir en la vida del seu amic. Aquesta és una història
de culpabilitats i m'interessava que estigués narrada des d'una veu molt
propera. Per això, vaig recórrer a la primera persona. Altres vegades
m'interessa més tenir una visió distanciada dels fets i un control de la
situació.
M.C. Vostè ha defensat la ironia, com a postura literària i vital. Tot i
això, altres obres seves són molt més iròniques que 'La casa pierde'...
J.V. Aquest és un llibre molt més trist. Aquí la ironia més aviat
funciona com a efecte de distanciament i permet, no només seguir els
personatges en les seves accions, sinó també comentar-les. La ironia et
protegeix una mica, et permet filtrar i matisar el que estàs veient. Per a mi
és una manera de suportar el món. És com el cafè, si no tingués ironia no
podria suportar el pes del món.
Encontrado en: http://www.avui.es/avui/00/oct/12/frm/k100112.html
|
|
